Com podem reincorporar els alumnes infractors al sistema escolar ordinari?

Aquest és un tema que, sincerament, no m'havia plantejat mai i segurament molts altres mestres tampoc. Actualment, estic de pràctiques a un centre on, en moltes ocasions, he sentit comentaris sobre el futur d'alguns alumnes: "Aquesta acabarà sent mare adolescent", "Aquest segurament acabarà en presó", "Aquest agredirà a algú", entre molts altres.

Com a mestre m'entristeix molt escoltar aquesta mena de comentaris sobre alumnes que no tenen més de dotze anys o que acaben de començar primària i ja estem dictant una sentència de vida. Considero que és fonamental com a professional no generar judicis dels nostres alumnes, ja que encara que moltes vegades no els diguem en veu alta, els tenim allí i, d'alguna forma o altra, acabem transmetent aquesta energia o percepcions als infants. 

Tot i que molt del nostre alumnat provingui de contextos socioeconòmics baixos o, inclús en situació de risc, és fonamental que tinguem unes expectatives d'èxit realistes, sense basant-nos en prejudicis socials. Crec firmament que si saps i vols veure el potencial d'un estudiant i li demostres què és capaç de fer, arribarà a fer allò que ell/a vulgui. Però, és essencial ser un suport per a tot l'alumnat i, sobretot, per aquell que no ho té a casa seva. 

No obstant això, és cert que els infants que provenen de contextos conflictius per diferents raons, solen tenir un futur amb més reptes i, en moltes ocasions, solen sortir-se abans del que haurien de l'educació ordinària per complir amb alguna condemna. Una vegada ha passat això, el nostre objectiu és que reformin la seva conducta per així poder tornar a incorporar-se a la societat i a l'educació ordinària. Tot i això, aquest procés no té lloc tot sol. Es necessita un programa específic amb objectius reals. A Mallorca tenim un programa escolar a educació secundària pioner que busca això mateix: la reintegració dels menors infractors al seu context.

La Fundació S'Estel, és l'organització responsable de portar a terme aquest procés a través de l'institut IES Can Balo. Aquest centre busca afavorir l'autonomia de l'alumnat mitjanant la cooperació en grup. És a dir, aplicant les premisses de la inclusió de presència, participació i progrés. Les intervencions que porten a terme les enfoquen des de dues línies: per una banda, trobem aquelles que van dirigides a l'alumnat per tal de proporcionar-li les eines i estratègies per a la seva reincorporació escolar exitosa. Per altra banda, trobem aquelles mesures que se centren en el context de l'alumne, és a dir, el seu entorn social, escolar i familiar. Resulta especialment important el treball amb les famílies, ja que seran les que hauran d'acompanyar a l'infant en aquest procés de progrés personal (López, et al., 2021). El centre té joves de moltes edats i ofereix diferents formacions per ajustar-se a la demanda dels seus alumnes.

Pel que fa a la metodologia de Can Balo, aquesta és flexible, ja que s'ha d'anar adaptant a les necessitats dels infants i dels docents. Per tant, hi ha una gran llibertat a l'hora d'entrar i sortir del centre per tal d'atendre a les necessitats de la reincorporació laboral i social. Cal afegir que cada alumne compta amb un tutor/a individual tant dins de Can Balo com al centre de referència que s'ocupa de coordinar les mesures i estratègies de reinserció.

La missió de Can Balo em sembla digna d'admiració i, encara més, després d'haver estat al meu centre de pràctiques. Per una banda, considero que és una segona oportunitat per aquests alumnes que s'han quedat fora del sistema educatiu, però, per altra banda, aquest centre no hauria d'existir. És a dir, els seus principis es basen en els d'una educació inclusiva, cosa que hauria d'estar present a tots els centres, tant d'educació primària com secundària. Per tant, què està passant? Per què aquests alumnes no han pogut trobar el seu lloc en l'educació ordinària? La resposta és simple, perquè en realitat no tenim una educació inclusiva real, sinó un sistema rígid que aplica els mateixos criteris d'èxit a tot l'alumnat quan, sabem bé, que no tots ells tenen les mateixes oportunitats a causa del context del qual provenen. Per consegüent, no haurien d'arribar a aquest punt d'acumular tanta frustració i ràbia que acaben delinquint. Però no tan sols parlem d'aquells alumnes que cometen delictes, sinó també els que són absentistes, els que entren en els "percentatges de fracàs escolar"... És essencial que ens preguntem el perquè d'aquesta situació i, sobretot, com podem canviar-la. Què estem fent malament? Quines barreres trobem en l'educació i com les podem convertir en facilitadors?

L'èxit acadèmic no és el mateix per tothom, ja que tots som i fem diferent. Per tant, és l'educació la que s'hauria d'adaptar a la diversitat i abraçar-la com a una oportunitat d'aprenentatge. Per últim, donant una petita pinzellada personal, crec que tot cor que, en la majoria dels casos, els nostres alumnes tan sols necessiten que confiem en ells. Hem de veure de què són capaços i ajudar-los a fer que ells també ho vegin perquè puguin treballar en els seus objectius de vida.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

López, N. et al. (2021). Programa escolar en educación secundaria con menores infractores. Revista Colombiana de Educación, (82). 15-36. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7963650