Relació família-escola-comunitat

Aquesta setmana a l'assignatura de suport hem tingut el plaer de conèixer la història de vida de na Patrícia. Ella és una mare de dos infants, dels quals el petit testà diagnosticat amb autisme (TEA, Trastorn de l'Espectre Autista). El seu testimoni ha estat molt revelador per a nosaltres, ja que és la primera vegada que comptem amb la presència d'una família al llarg de la carrera. Això ens ha permès veure des de l'altra cara de la moneda la relació escola-família-comunitat. 

Malauradament, en aquest cas l'experiència no va ser positiva. Quan el fill petit de na Patrícia havia d'entrar a l'escola del seu poble, la família va decidir informar-se abans per saber si aquesta estava preparada per atendre les necessitats d'aprenentatge del seu infant. El centre en tot moment va argumentar que sí. Tot i això, quan el petit va començar l'educació infantil, la realitat no va ser així. L'infant havia de fer front a una sèrie de reptes personals per tal de ser més autònom, com ara anar sense un acompanyant a l'aula, però el centre tan sols posava traves (Bell et al., 2010). El temps passava i els pares veien que el seu fill no progressava en aquestes fites personals. Per aquesta raó decidiren tornar a xerrar amb l'equip docent i, aquesta vegada, fent propostes directes que ajudessin al seu fill. No obstant això, els docents no foren molt receptius i posaren excuses, fent culpable a l'infant de requerir aquestes adaptacions.

En el seu moment la família estava molt desanimada, ja que ni la tutora de l'infant ni l'equip de suport els facilitaven el camí. Com va dir la mateixa Patrícia:

"Ningú et prepara per a la discapacitat. Ho vas duent sobre la marxa"

Ser mare i pare és una tasca sacrificada i ningú en neix sabent. En el camí et trobes petits regals: les aferrades, els petons, la primera paraula, la primera passa... Moltes primeres vegades. Però no tots els infants arribaran a assolir aquestes fites, ja que no tots tenen el mateix neurodesenvolupament. Per tant, hem de saber comprendre i respectar el ritme d'aprenentatge de cada infant sense imposar les mateixes expectatives. 

Això els pares del nostre protagonista ho tenien ben clar. El seu fill petit no seguia la mateixa trajectòria que la seva germana i no passava res. Ell tenia altres necessitats, les quals exposaren a la família a noves situacions. Tot i que fos difícil, també va suposar un aprenentatge a escala personal. Un dels majors reptes al qual hagueren de fer front fou quan al petit li posaren una sonda d'alimentació. Es tractaven de circumstàncies complicades i necessitaven el suport del centre, però no va ser així. Quan els exposaren la nova conjuntura la resposta va ser que no tenien els recursos necessaris per fer-hi front. Fins i tot, la mare es va oferir a anar al centre durant els matins per donar-li el menjar, però encara així la contestació era la mateixa. Davant això, a l'infant no li'n va quedar altre que abandonar l'escola. Però, la qüestió no es va quedar allí. L'equip docent i directiu varen considerar que, a més a més, era millor si l'infant no participava en les activitats de la seva graduació d'infantil perquè podia tenir un contratemps amb la sonda. Per tant, es va excloure al petit d'aquesta celebració tan important.

Durant el confinament per la pandèmia els pares varen aprofitar el temps per formar-se sobre el TEA i provar noves pràctiques. Els resultats foren tot un èxit, tant que el petit va començar a dir les seves primeres paraules. Davant això i la tornada a l'escola, la família va voler compartir aquestes mesures, però la resposta va ser negativa. És més, el centre va convidar a la família a no incorporar-se de nou a causa de les circumstàncies sanitàries, quan tots els altres infants ja havien tornat a les aules. Però, va resultar que aquest no era un cas únic. En el grup de contacte entre les famílies de l'escola amb infants amb discapacitat i/o necessitats específiques d'aprenentatge una mare va donar a conèixer la seva situació, exactament igual que la de moltes altres famílies: l'escola les convidava a no dur als seus fills i filles. Això va ser la gota que va vessar el got. 

Aquestes valentes famílies es mobilitzaren formant una plataforma (https://www.facebook.com/farsebplataforma/) on donaren a conèixer el que estava passant i va resultar que no eren les úniques. La pandèmia va posar en evidència algunes de les moltes mancances del sistema educatiu espanyol, com ara la falta de recursos humans, i l'única solució era "prescindir" de la presència dels infants amb un neurodesenvolupament i/o circumstàncies personals diferents. Arran de la rellevància que estava cobrant la problemàtica els infants tornaren a l'escola, però els pares ja no eren els mateixos que abans de la pandèmia. Ara havien creat una xarxa de suport gràcies a la col·laboració de molts pares i mares que havien de fer o feien front a la mateixa injustícia social. 

Actualment, el fill de na Patrícia encara cursa educació primària a l'escola del seu poble i compta amb el suport d'una nova PT i tota la plataforma de famílies que lluiten pels drets dels seus fills i filles. A més, com ella mateixa diu:

"Continuaré sent una mare cojonera tot el que faci falta perquè el meu fill ho mereix"

Després de conèixer aquesta història de resiliència per part de la família de na Patrícia i moltes altres, veiem com l'actitud envers la diversitat que va adoptar dita escola va generar una situació de discriminació i, per consegüent, d'exclusió d'alguns dels seus alumnes. Cal comentar diferents problemàtiques que es posen en evidència en aquest relat. En primer lloc, el centre, des d'un primer moment, va posar traves i va negar la presència de l'infant a l'escola. Com a mestres hem de tenir molt clar que qualsevol infant té dret a una educació de qualitat (Llabrés et al. 2022). 

Amb relació amb això, tot alumne té dret a anar a l'escola del seu poble, sense importar les seves necessitats d'aprenentatge. És més, la teoria de l'aprenentatge social del psicòleg Bandura sosté aquesta idea. Aquest ens diu que els alumnes aprenen interactuant amb el seu entorn social. És a dir, existeixen diferents nivells en aquest entorn (Cantero i Rodríguez, 2020):

Per tant, és important que la família pugui escollir a quina escola vol anar el seu fill o filla. Tot i això, si trien la del seu poble/ciutat, estan afavorint la creació d'una xarxa social de suport, és a dir, una comunitat propera a l'entorn de l'infant. Cal afegir que aquest va ser un dels motius pels quals els pares del nostre infant varen decidir no canviar-lo de centre.

Amb relació amb això, la teoria de l'aprenentatge de Vigotski també es basa en aquests principis. L'autor dona gran importància al context sociocultural en el qual es desenvolupa l'infant. És a dir, reconeix l'aprenentatge com una acció social, la qual es porta a terme de forma conjunta amb la gent del nostre entorn. Tot i això, aquest aprenentatge no es basa tan sols en els coneixements acadèmics, sinó també en aquells que també són necessaris fora de l'entorn personal, com ara les normes socials, les normes de conducta, entre altres. Per això mateix, aquestes habilitats culturals tan sols es poden adquirir si ens relacionem amb el nostre entorn, amb la gent que el conforma a través del llenguatge (Bell et al., 2010). 

Per altra banda, hi ha una sèrie de factors interpersonals que incideixen en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Aquests es poden entendre com una triangulació família-escola-societat al voltant de l'infant. Això què vol dir? Tot i que la família d'un infant i l'escola puguin tenir discrepàncies sobre quines pràctiques educatives aplicar, el més important és que existeixi un espai de debat, escolta i respecte perquè, si no és així, qui es veu afectat és el mateix infant. Cada família arriba a l'escola amb un bagatge personal important i, nosaltres com a professionals, hem de ser capaços d'escoltar-los i entendre'ls sense jutjar, ja que ambdós volem el mateix: el millor per aquell infant. 

Finalment, cal tenir present que el DUA (Disseny Universal de l'Aprenentatge) ens diu que un dels millors elements facilitadors per canviar els contextos educatius és la mateixa família de l'alumne. Per tant, com a mestres hem de fomentar la creació xarxes horitzontals, per tal de fer accessible l'aprenentatge per tots els estudiants mitjançant un espai de comunicació constant i transparent. Per aconseguir-ho, família, escola i comunitat hem de remar cap a una mateixa direcció. 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Bell, R. et al., (2010). Familia-Escuela-Comunidad: pilares para la inclusión. Revista Interuniversitaria de Formació del Profesorado, 69 (24, 3). 47-57. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3361182

Cantero, M. & Rodríguez, R. (2020). Albert Bandura: impacto en la educación de la teoría cognitiva social del aprendizaje. Revista padres y maestros, 384. 72-76. https://revistas.comillas.edu/index.php/padresymaestros/article/view/15086/13481

Llabrés, J. et al. (2022). L'escola, el centre més especial: La història de vida de na Maria (1). Nova Editorial Moll.